Mirar enrere. Més de dos anys. Resulta fascinant, intens, a vegades impossible, rememorar les vivències de tots els qui hem contribuït en el procés de creació de l’espectacle “Mentre hi hagi peles!” que ara us presentem.
Un propòsit: prendre consciència col•lectiva que malgrat una determinada dificultat, com pot ser una malaltia mental, hom pot seguir endavant i participar de forma activa en el desenvolupament social i cultural de la comunitat que és, en definitiva, el d’un mateix i el de tots. I la resta? Per què no? Apropar-s’hi sense por i descobrir-ne la màgia.
Aleshores recordo el poeta advertint que el tenir un propòsit no és fer feina. Per si fos que té raó, ens posem a treballar.
“Intentem-ho!” va exclamar en Miquel Àngel Pascual en escoltar la proposta de representar un musical amb algunes de les cançons que amb Toni Cruz i Josep Maria Mainat, van crear i popularitzar a La Trinca i de les quals, tots tres, n’han cedit els drets per aquesta ocasió.
Més de vuitanta persones han regalat el seu temps i talent per fer possible aquesta experiència. Usuaris de la Xarxa Pública de Salut Mental, professionals de diversos àmbits i voluntariat, entitats i institucions n’han format part. Tots ells imprescindibles amb col•laboracions puntuals, temporals o al llarg de tot el projecte.
Amb la certesa i el remordiment de ser injust amb moltes persones, vull esmentar l’aportació de Vicky Peña, Nina, Boris Ruiz, Imma Colomer i Glòria Rognoni. Menció a part per en Joan Crosas i el Miguel Gallardo que hi han posat veu en off i imatge de cartell respectivament. I la Mont! La Mont Plans que no va dubtar ni un instant en posar-se al capdavant del grup d’actors i actrius quan li ho vaig demanar.
Seleccionar cada cançó i elaborar-ne partitures. Escriure una història per enllaçar-les. Actors i actrius aprenent els seus diàlegs amb el cant i les coreografies, mentre els músics assagen o altres cusen vestits o dissenyen i pinten - i pengen - decorats. I moltes hores. I molta il•lusió. Avui us convidem a la festa.
I per celebrar una festa fa falta una casa. Aquesta casa ha estat la Sala Cabañes i la seva gent que ens ha acollit càlidament i que ha contribuït d’una forma determinant implicant-se també en la coproducció.
La peça musical que dóna títol a l’espectacle afirma que mentre hi hagi peles, el de més són trons. De “peles” n’hi ha poques i l’esforç en aquest sentit del Centre de Formació i Prevenció ha estat importantíssim. De trons, n’hem sentit uns quants... però us asseguro que la proposta s’ho val.
Al record del Toni.
Gràcies.
Òscar Constantí Bosch
.JPG)
.JPG){kind=link}